Mònica, estic d’acord i sempre he dit que els extrems no acostumen a ser
mai bons. Ni d’una banda ni de l’altra. Qualsevol sigui el color.
Ara bé, sí crec que vivim en un món prou lliure i gaudim de prou intel·ligència
com per decidir – lliurement – què volem ser. O qui volem ser. Com a mínim on
hem nascut i vivim. Em sembla fora de lloc entrar i barrejar el tema en les penúries
de la terra mare i la sort que viuen milions de persones; això hi és, innegable,
però avui, ara, parlem del nostre dia a dia, o del nostre hàbit, o del nostre
país – que com tantes altres persones al món defensen, sigui en les condicions
que siguin. Egoista? Dius per alimentar el nostre ego? Potser, només potser.
Però diuen que fer del món un lloc més bonic, tot comença per un mateix... sóc
de les que creu que sí val aportar un petit granet de sorra encara que sigui
davant els monstres enormes que volen fer-nos ombra i callar. I això sí em
sembla començar la casa pels fonaments. I eps! que cadascú esculli com vol fer-ho; només faltaria.
Com volem ajudar als altres, si som incapaços d’ajudar-nos a nosaltres
mateixos? Com podem estimar, si no som capaços d’estimar-nos primer a
nosaltres?
És evident que sembla que el poder corromp, que no podem confiar en la
classe política, i etc. Però llavors, potser hi haurà més vies, per alguns violentes
o no, legals o no, alternatives o no. La meva és pacífica i confiant en la
gent; en la societat com a conjunt.
Pensar que si no és per la lliçó que podem donar com a comunitat, serà difícil
que les coses puguin canviar. La pressió social al cap i a la fi. Costarà més o
menys, tardarem més o menys, però al final, al final, se’ns haurà d’escoltar. No es podrà ometre. A
les persones de carrer, als cansats, als qui pateixen desencís, als vençuts o
rendits, ... però als qui, al final de tot, encara hi queda prou força per
voler dir la seva i que s’escolti la seva veu. I podem ser víctimes del
sistema, però la nostra veu, com els nostres actes, no són aparents, són reals.
Qui ens governarà? Francament ara mateix només penso que ja el trobarem. I,
va home!, la nostra riquesa passa, entre moltes altres coses, de tenir l’absoluta
sort de ser bilingües. Qui t’ha posat la por al cos per pensar que podríem
tornar a èpoques franquistes i no poder ni parlar castellà pel carrer? Em
sembla sincerament surreal puguis tan sols imaginar-ho. Ah! Avui, a la Via
Catalana, a Barcelona, m’he trobat al costat d’un nombrós grup de deduïts cosins,
pares, germans, nebots. Parlàvem castellà entre ells i aplaudien igual que la
resta al ritme de I-Inde-Indepència...
Jo no em sento en absolut manipulada per cert. Em considero conseqüent amb
la meva consciència – i per tant, en cap cas impressionada inconscientment -. A
mi m’és igual si els hi importo als polítics o no; i l’energia i els diners,
avui, si me’ls he gastat, ha estat a gust i perquè m’ha donat la real gana.
I tot això de Catalunya... no estic d’acord tampoc que sigui un “más de lo
mismo”. Jo deia, ni que sigui per la qüestió econòmica, ja val la pena. Però a
més, es tracta d’una qüestió moral, històrica i molt més important, de
sentiments. I els sentiments són els que posen els fonaments. Històric és. Com
avui.
Molt digne i sense haver de dividir (families, amistats, etc. com dius - per això hi ha el secret del respecte.)
Petó fort de la teva (respectuosa davant de tot i sempre) amiga teva, Sofia.